EXPERIÈNCIES VIATGERES

UN VIATGE EN CATAMARÀ, UN VIATGE DIFERENT

De vegades penso que si no me’n vaig a l’altra punta de món a conèixer una cultura ben diferent, no és un viatge al 100%, però la cosa em va sorprendre l’estiu passat.

Uns amics van contactar amb l’agència perquè buscaven experiències diferents i ens van proposar realitzar unes vacances dins d’un catamarà recorrent les Illes Dàlmates, a Croàcia. Tots estaven molt engrescats, jo no tant. Primer que pensava que estar quinze dies navegant serien massa per mi i, segon, no havia dormit mai en un vaixell.

Va arribar el moment de marxar. Vam arribar a Dubrovnik i el nostre trasllat privat ens estava esperant, així que perfecte perquè així ja t’oblides de taxis, busos, horaris, etc. Quan vam arribar al port ens estava esperant el capità amb el vaixell. Ràpidament vam sortir, la primera nit ja la vam passar en una caleta molt petita, absolutament buida. Vam amarrar, vam fer el sopar i després d’estar una estona rient i refrescant-nos vam anar a dormir.

El despertar del dia següent va ser màgic (cal dir que havíem dormit genial amb el lleuger vaibé del catamarà). La nostra sorpresa va ser que des del capçal del nostre llit es veien unes vistes impressionants; com sortia el sol des de l’horitzó. El mar estava en calma, així que vam decidir fer una estona d’snorkel abans de menjar una mica. En acabat, vam fer un bon esmorzar, el sol ja començava a picar. Era hora de marxar a descobrir un altre racó de les Dàlmates.

Mentre el vaixell navegava tranquil·lament, nosaltres ens vam estirar a proa, en unes hamaques, prenent el sol i relaxant-nos mentre alguns dels amics feien fotografies o d’altres jugaven a cartes. Vam arribar, aleshores a un racó únic, espectacular. Les aigües eren transparents, semblaven del Carib. Després de fondejar, ens va costar ben poc posar-nos les ulleres i els peus d’ànec i començar a nedar veient milers de peixos, estrelles de mar, cogombres de mar, pops, eriçons, entre d’altres animals. La temperatura de l’aigua era perfecta! Finalment, vam decidir que era l’hora de dinar. Un cop acabat un bon àpat a base de peix que havíem pescat i de vinet bo de Croàcia, vam llevar l’àncora i ens en vam anar al port més proper a descobrir els preciosos poblets mediterranis, amb les cases de pedra i oberts al mar. Allà vam tenir l’oportunitat de tastar una Peka de pop, un plat típic de la zona. BONÍSSÍM!!! Finalment, vam tornar al vaixell i després de comentar com havia anat el dia mentre preníem alguna cosa per refrescar-nos ens en vam anar a dormir.

Aquesta va ser la rutina durant 15 dies. Al principi vaig pensar que això era massa monotonia per a una persona tan inquieta com jo, però ràpidament vaig veure que era el pla perfecte. La quietud del mar; la tranquil·litat de descobrir llocs nous únics des de casa teva; la interacció amb la natura; els banys del matí que et desperten, al migdia que et refresquen i al vespre que et fan acabar de sentir que el dia ha estat perfecte; les hamaques per a estirar-te i sentir com el vent t’acaricia i et fa perdre la calor del dia mentre el vaixell navega; disposar de totes les comoditats en menys de 5 metres de distància; no tenir la preocupació del transport ni de fer maletes cada cop que canvies de destí; i poder gaudir dels amics mentre vas d’un lloc a un altre, entre d’altres, fan que aquest viatge a Croàcia en catamarà m’hagi fet adonar tot són oportunitats per viure mesqueunviatge.

TINC MOLTES GANES DE LA FASE 2 

Sembla que fer un viatge comenci el dia en què agafes la maleta i et dirigeixes a l’aerport i que quan arribes un altre cop a casa ja s’hagi acabat. Per a mi, un viatge és molt més que tot això. Per a mi té 3 passos, tots ells igual d’importants. El primer és quan tries a quin destí vols anar i et passes hores i hores remenant i buscant informació i parlant i parlant amb l’agència de viatges intentant decidir quina és la millor ruta tenint en compte tot allò que un vol visitar. Durant aquesta fase, no te n’adones però poc a poc et vas capbuçant dins destí al qual, segurament, encara no hi has estat, però que sembla que el coneguis ja de pe a pa.

Quan ho tens tot enllestit i l’agència ja t’ha donat la documentació del viatge és quan comences a comptar els dies per a què arribi el dia D. Aquest és el punt en el que em trobo ara mateix! Em queden 5 dies per marxar i tot és molt emocionant. Estic a punt d’entrar a la fase 2 del viatge!!!  Aquella fase que dóna sentit a les hores i hores de feina lligant-t’ho tot i a tots els sacrificis fets durant l’any amb l’objectiu d’estalviar i poder fer tot el que se’t passi pel cap i et vingui de gust en aquells moments. Tinc ganes de pujar a l’avió, de sentir com s’enlaira, d’arribar i dirigir-me al primer allotjament, de tastar el menjar, de passejar-me pels carrers i d’observar-ho tot, tot i tot, em ve molt de gust visitar els mercats on va a comprar la gent local, els temples, els parcs, la zona antiga de cada ciutat, de parlar  (o intentar-ho) amb la gent local, d’escoltar històries i d’aprendre nous costums, d’agafar el cotxe i perdre’m per les zones rurals més autèntiques fugint de les aglomeracions… Em ve de tan de gust que mentre estic escrivint sembla que els dits em vagin sols de tantes coses que tinc ganes de fer i que vull explicar! Tinc moltes ganes de viure aquesta fase!!!

Quan arribi un altre cop a casa, aleshores viuré la fase 3; la de pair tot el que haurem viscut! Però ara, si em permeteu, em quedo amb la fase 2!

MÉS EXPERIÈNCIES, MÉS TOLERÀNCIA

Des que viatjo sento que veig la meva realitat més propera d’una altra manera i que m’he tornat més tolerant. De fet, quan conec algú que ve de fora, m’aturo dos segons a pensar abans de jutjar. M’agradaria explicar-vos una petita experiència que per a mi reflecteix perquè he canviat en aquest sentit.

Fa un parell d’anys vaig tenir la fortuna de poder anar a l’Índia. És cert que la majoria de gent que va a aquest país tan exòtic torna dient que se sent diferent. Jo no sé si vaig tornar canviada o no, el que sí que és segur és que hi ha qüestions de la vida quotidiana que me les plantejo d’una altra manera.

És un país on, evidentment, hi ha molta pobresa, i no us negaré que impacta, i molt, però quan jo hi vaig ser vaig intentar veure les coses des d’un altre punt de vista, des del seu. És molt curiós veure com viuen, quina mentalitat tenen envers la protecció cap a un i cap als seus i quina és la seva manera de resoldre problemes quotidians, com el fet de com conservar els aliments en un mercat refrigerant-los a cop de ventall, o  com arreglar la roda d’un “rickshaw”  recolzant-lo en un pal d’escombra i així, tranquil·lament, poder procedir al canvi de pneumàtic. Realment hi ha escenes molt i molt curioses.

El cas és que anàvem passejant pels carrers de Delhi, quan de cop i volta, ens vam trobar una preciositat de nen assegut en un carro aparcat enmig d’un dels carrers més transitats. Prop d’ell s’hi trobaven tres homes xerrant. En veure aquella criatura tan bonica, vam voler fer-li una fotografia, primer de tot, però, vam voler demanar permís al pare per poder-la fer. Ens vam apropar als tres homes per a preguntar si podíem retratar el nen i ens van dir que ells no eren els seus pares. El nen estava sol! Sol enmig d’un carrer i damunt d’un carro! Un nen que no arribava als dos anys! Això és impensable dins la nostra cultura. Ens posàvem les mans al cap. ap de no res, va venir un senyor que resultava ser el seu pare, li vam preguntar si podíem fer la fotografia i ens va contestar que sí.

Aquest petit fet em fa pensar en com som aquí i com ens sorprenem que nens i nenes petits d’altres països campin lliurement pels carrers dels nostres pobles amb tota la llibertat del món. Segurament, aquests nens des de ben petits que es belluguen sols, enmig d’una ciutat encara amb més perills i sense cap mena de protecció.

No vull entrar a pensar si és això és correcte o no, no és el meu objectiu. Simplement, vull fer arribar que aquest fet em fa pensar que cada part del món té uns valors, una manera d’educar i de pensar i que per poder entendre als altres ens hem de posar en la seva situació. Potser, d’aquesta manera, aconseguirem entendre’ns una mica més els uns als altres.

UNA ESTONA DE CEL SOTA EL MAR

Ja fa uns 8 anys que em vaig treure el títol de submarinisme. De fet, encara recordo el dia que vaig decidir treure-me’l. Recordo que un dia em vaig adonar que si la terra era immensament bonica, sota el mar hi havia d’haver també un tresor. La veritat és que va ser una gran, gran, gran decisió. Vaig fer el curs el més aviat possible perquè aquell estiu volíem anar a Menorca, al juliol, i a Bali, a l’Agost. Per Menorca no hi vaig ser a temps però sí per poder estrenar-me a l’altra punta de món. Potser va ser una mica precipitat perquè trobar un fons marí millor que aquell és molt complicat. Un cop aconseguit el títol, la primera immersió que vaig fer va ser a Lembogan, Bali. Recordo que va ser un cúmul de sensacions de tot tipus. Anàvem amb un grup nombrós i un guia una mica inquiet, jo estava nerviosa perquè encara no dominava tots els passos, un cop dins l’aigua estava ansiosa  per mantenir la flotabilitat mentre que intentava admirar la immensitat de coralls que hi havia. Va ser una immersió especial però em va saber greu no gaudir-la com ho podria haver fet.

Aleshores vam decidir que en faríem una altra, però aquesta vegada a l’altra punta d’illa. Després d’estar-nos 12 hores conduint per carreteres estretes, travessant preciosos camps d’arròs, al·lucinant amb els triples avançaments de motos carregades de pallat, etc. vam arribar al nord-est de l’illa. Allà vam anar a parar a un centre de Padi on vam contractar dues immersions amb dinar. De camí al  moll on estava la barca ens vam aturar a una parada de menjar que ni de bon tros podríem considerar el lloc perfecte per menjar bé. L’Instructor va aturar el vehicle i va anar a recollir dues paperines on s’hi trobava el dinar d’aquell dia que, a primera vista, no tenia molt bon aspecte. Finalment vam agafar la barca, una barca atrotinada la pintura de la qual saltava quan navegàvem. Finalment vam arribar a Menjagan, un autèntic paradís, una illa espectacular amb una platja llarga de sorra fina blanca i un temple hinduista al fons del paisatge. Estàvem absolutament sols enmig d’un dels llocs més bonics del planeta. Vam començar a preparar-nos i vam fer la immersió. Simplement impressionant. Aquesta vegada em trobava més tranquil·la i segura de mi mateixa, així que la vaig gaudir el doble. Vam veure milers de peixos de colors, alguns menjant del corall, altres amagant-se, d’altres es barallaven entre ells… Vam poder tocar una sípia i fins i tot vam veure un tauró d’aleta negra sota nostra. No tenia paraules pel què estava vivint, pensava que no podia millorar. Però no era així, després de la primera immersió vam sortir per dinar l’arròs i el porc que estaven dins la paperina i que no feia gaire bon aspecte. Sort que no vam fer escarafalls perquè va ser el millor dinar de tot el viatge, quina barreja de gustos més exquisida. Quan vam acabar, ens vam llençar un altre cop a l’aigua. El moment més màgic per mi va ser quan vaig girar la mirada cap a la immensitat del mar i em vaig trobar una tortuga nedant just al costat meu, semblava com si estigués volant! Podia dedicar tanta estona com volgués a mirar-la ja que anava a una velocitat tan pausada…

Aquella immersió va ser el millor de tot el viatge, de fet, per a mi, és un dels millors moments de la meva vida. Sols en una illa paradisíaca i envoltada d’un fons marí amb centenars d’espècies impressionants. Realment, una estona de cel però sota el mar.

UN REGAL D’ANIVERSARI

Avui és el meu aniversari i el regal que més m’ha agradat de tots ha estat una guardiola, una guardiola que m’ha regalat el meu marit amb uns quants calerons dins. Una guardiola d’aquestes que no es pot obrir, d’aquestes que no té cap tapa i que per tant no hi cap manera de  treure els diners que hi ha dins. Aquest regal m’ha encantat pel què significa. Significa començar a planificar el nostre proper viatge, significa fer petits sacrificis per a què quan arribi la data desitjada podem dedicar una bona part de l’estiu a fer realitat un somni, el somni de viatjar. Ens encanta viatjar lluny i conèixer altres cultures, descobrir paisatges, xerrar amb la gent i que t’ensenyi noves costums. Aquest estiu que ve encara no sabem on anirem, estem sospesant la idea d’anar a Japó o bé a Costa Rica. De fet, tan és on anem, segur que el destí que triem l’haurem preparat amb molta il·lusió i amb molta cura per tal de gaudir-lo al màxim. Ja tinc ganes d’anar veient com creix el pes d’aquesta guardiola!

UNA EXPERIÈNCIA IMPOSSIBLE DE REPETIR

Una de les experiències més boniques que he viscut mai viatjant va ser a Finlàndia. Era un viatge de dos dies i era per feina.

Després de dedicar tot el dia a treballar va arribar el gran moment. L’única consigna que teníem era que anàvem a sopar a una petita caseta que hi havia al mig d’un dels seus parcs naturals. Tots plegats, una trentena de persones, vam agafar l’autocar i ens vam endinsar cap al no res. Era febrer, feia molt, molt de fred i, evidentment, estava tot nevat. El paisatge era preciós perquè es veien els arbres creuant-se enmig de la carretera i com el sol s’anava ponent darrere d’ells. Ja el camí per arribar semblava màgic, n’hi ha que ho comparaven amb Narnia. Vam estar un parell d’hores a l’autocar. Van ser força però part de l’encant d’aquesta experiència era el fet de què et trobaves enmig del no res, com si de cop i volta haguessis entrat en un conte que no conexia. Vam arribar en una cruïlla de camins, aproximadament a 1km de la casa, i on ens esperaven unes quantes motos de neu. Amb elles vam arribar fins a un caminet tot il·luminat amb espelmes al final del qual hi havia un foc a terra i uns quants bancs al voltant d’ell. Vam baixar de les motos, vam travessar el camí caminant i ens vam asseure al voltant del foc. Allà, els nostres companys finesos ens van explicar una llegenda pròpia de la zona mentre bevíem una beguda calenta que entrava d’allò més bé. En acabat, vam passar a l’interior de la caseta de fusta. Tota estava il·luminada d’espelmes ja que en aquella zona no hi arriba l’electricitat. Teníem un sopar deliciós preparat. Tothom es va asseure a les taules i va començar a menjar. El clima que es va crear va ser espectacular, un clima de confiança, de germanor, en un entorn màgic, únic, perdut enmig d’un parc que no sabria situar en el google maps.

Després d’estar-nos unes quantes hores xerrant amb un clima impressionant vam sortir per tornar cap a l’hotel. Just en aquell moment va començar a nevar. Les espelmes, els vidres de la casa entel·lats, el foc a terra, la millor companyia i ara la neu. Res no podia ser més perfecte. Una experiència simplement única que mai es podrà tornar a repetir, simplement perquè no sé on va succeir.